Les Folies
Cos de balladora,
mànegues d'astral,
a això que tu i jo sabem
l'aigua li ha fet mal.
I a la refafí refafí
i a la refafà refafà,
tira-li farina
i se t'endurirà.
Puça tu, puça jo,
puça la del costat,
puça la que va darrere
i totes les qui aneu davant.
Parrrrrrampam figuereta!
Parrrrrrampam figuerot!
Ti ri rí, ti ri rí...
Les xiquetes de Torís
totes volen ballar,
que en la fira de València
es compraren un davantal.
Mas que s'empenyen
tots els currutacos d'Agullent,
no ballareu més les danses
si no pagueu al corrent.
Tinc els morros molt unflats
de tant de tocar i no cobrar.
Senyoricos d'Agullent
ja no tornareu més a ballar!
Mas que s'empenyen
tots els currutacos d'Agullent,
no ballareu més les danses
si no pagueu al corrent.
Que toque el dolçainer
i no tornarà més!
Romanç de les jugadores del burro
Vaig a contar-vos un xiste
ben cert i ben xulo,
referent a les dones
que juguen al burro.
Totes comboiades
acudixen al lloc arreglades,
amb el monyo fet,
i el marit en l'horta mig nuet,
mostrant-nos l'esquena,
rematant el dia fent faena
amb gran interès,
mentres la seua dona
es juga els diners.
Una novençaneta
tres dies casà
mocador de Manila
en el joc es deixà.
I ella se les toca,
com vergonya ne té tan repoca,
pilla la baralla
i el marit, per no cridar-li, sofrix i calla.
I una jugadoreta
també se'n va anar
a jugar-se-la al burro
després d'esmorzar,
i vora migdia
se'n recorda que el marit venia.
S'alçà en un moment,
se'n va a casa de pressa i corrent,
mamprèn el perol,
posa aigua, penca, napicol,
i al posar les salses
va i s'enganya i aboca les cartes.
Se'n torna a jugar,
deixant-se la baralla mesclà en lo dinar.
El marit arriba de l'horta
cansat i afligit,
tot el dia fent faena esgotat i rendit,
i troba tancat.
I una dona d'allí, del veïnat,
li va dir: bambau,
ta muller m'ha deixat la clau
i m'ha dit, de veres,
que tu dines i que no l'esperes,
que ella no vindrà,
que té partida de burro
per a tota la vesprà .
I el marit agarra la clau
i obri el postic
i entra a casa
cansat i rendit,
i busca el dinar
i enseguida el perol s'encontrà.
I per l' encimera
per tres voltes clavà la cullera
i es troba en el plat
el tres d'oros tot arremullat,
tres o quatre mosques
i de seguida es troba l'as de copes.
El pobre enfadat
va i reballa el perol en un bac,
veu les demés cartes
remullades fetes un empastre.
Vegeu l'apuro
per deixar a la dona
jugar al burro.
L'Havanera Tita
A la mar senyores
es fa collita molt afanyà,
peres, melons, poma i sucre,
ací es canta la marenyà.
Tot lo món pot adquirir
un mareny per pocs diners,
però si està vora riu
no l'hi penses collir res.
Natros amb la il·lusió feta,
treballem la terra
amb gran interès,
per a quan vinga un dia de festa
dir-li a la companya:
ací està el meu mareny.
I a la sombra – sombra
de les figueretes,
matem els pollastres
i ens els mengem.
Després a la tarda,
les cançons s'entonen
i acabem la festa
agarrant mig pet.
I a la sombra – sombra
de les figueretes,
matem els pollastres
i ens els mengem.
Bressol
El meu xiquet té soneta,
soneta, i no pot dormir-se,
sa mare li cantarà
catorze cançons o quinze.
Nono, li canta la mare,
nono, fillet del meu cor,
tanca els ullets vida meua,
tanca els ullets i dorm.
El meu xiquet és l'amo
del corral i del carrer,
de la fulla de la parra,
de la flor del taronger.
Ja plora el xic,
que li han furtat
la piloteta que s'agüelo
li ha comprat.
El meu xiquet té soneta,
l'agüela l'adormirà,
el gitarà en lo llitet,
fins allà mitjan vesprà.
Jota de Ronda
En Canals a Sant Antoni
li tenen gran devoció,
li fan Parells i foguera
missa cantà i bon sermó.
Ai sisal, sisal,
al mig d'un bancal
i a la meua sogra
se li alça el brial.
Se li alça el brial,
se li alça el vestit.
Tot això qui ho paga?
El pobre marit.
En el carrer Santa Creu
diuen que no fa costera,
si la sabeu pujar bé
des de la font fins a l'era.
En Canals han mort un burro,
en Montesa l'han pelat,
en Vallà l'han fet a trossos,
en Moixent se l'han menjat.
Adéu fonteta de Sagres,
adéu los banquets del riu,
adéu sombreta de l'arbre,
que bona que és en l'estiu.
Ai sisal, sisal,
al mig d'un bancal
a la meua sogra
se li alça el brial.
Se li alça el brial,
se li alça el vestit.
Tot això qui ho paga?
El pobre marit.
La despertà
San Francisco se perdió una tarde,
sus hijos llorosos fuéronle a buscar
y lo hallaron en el paraíso,
cogiendo la rosa del santo rosal.
Cuatrocientos cincuenta escalones
tiene la escalera que hemos de subir,
a rezar el rosario a María
todos los devotos que quieran subir.
Demà és festa,
Sant Joan la fà,
agarrem les coquetes,
se n'anem a resar.
Tira un tir
mata un pardal
vestit de general.
Passa Santa Anna
tocant la campana,
passa Sant Martí
tocant el violí,
passa Sant Tomàs
tocant-se el nas,
passa l'escolanet
estirant-li el rabo al gatet.
El Velatori
El vetlatori a l'albat
xiquetes vol començar,
que està ja tot preparat
i podeu anar ballant.
La cosa més dolça i fina,
més que el millor pensament,
a tots els presents ens dol
que estiga de cos present.
L'alegria d'esta nit
per a tots ens ha arribat
no ens l'ha donat el vi,
sinó des del cel l'albat
La mare i el pare ploren,
no ploreu pel xiquet,
que s'ha mort la criatura
i s'ha tornat angelet.
Ara només puc plorar
llàgrimes de melangia,
que un mal vent se m'ha emportat
el clavell que més volia.
Cant de Batre
Una xica m'ho ha dit,
que li pose la mà al ventre,
al punt de la mitjanit,
quan estiga de bon temple.
La xica que no s'ho torca
i ella corre un gran perill,
i és que se li faça costra
i se li tape el clevill.
L'assot i la ferradura,
la ferradura i l'assot
fan la palla més menuda
i porten el rossí al trot.
Jo no cante per la veu
ni tampoc per la seguida,
cante per un amic meu
que per mi donaria la vida.
Romanç de Senyera
El dia trenta d'octubre
del mil nou-cents vint-i-tres,
se'n va eixir el riu d'Albaida
i allí no sabien res.
Aplega a Manuel,
allí tots assustats,
s'endú el molí Ximot
i els mulos dels soldats.
Aplega a Senyera,
tampoc sabien res,
les dones assustades
se'n pujaven pels graners.
S'abracen unes a altres
dient: anem a morir!
Aigua fins a les almotlades,
el riu s'emporta fins els llits.
A la porta l'església les xiques ploraven,
amb un gran temor al sant s'aclamaven:
Beneïda Santa Anna, patrona d'ací,
si no ens empares anem a morir!
Per favor vingueu ací
que tenim molta faena,
se'ns ha eixit el riu d'Albaida,
s'ha emportat mitja Senyera.
Senyera no és Senyera,
Senyera no és Madrid,
qui ha vist en Senyera
passar el ferrocarril!
La màquina és un burro,
el conductor un xaval
i el que forada els bitllets
és un pobre militar.
Dins de Senyera
el riu ha entrat,
un pam de çeno
els ha deixat.
A les pobres xiques
no ha deixat res;
s'emporta els polvos
també els colorets.
Jota improvisada
Jo he vist un bunyol fer llenya
i a una pedra fer torrat,
una falç i una corbella
i un guitarró segar blat.
I a tu que t'ha entrat?
I a mi que m'ha eixit?
En esta setmana
un novio ben ric.
Ai beneïda Santa Anna
que ben alteta que estàs,
que tens als peus a La Llosa ,
La Torre , Rotglà i Corberà.
Eres perdiueta
que piques i voles,
eres més bonica
que totes les dones.
Eres perdiueta
que voles i piques,
eres més bonica
que totes les xiques.
Marieta dalt del terrat
que l'aire la bamboleja,
mira qui passa per baix,
Mateuet que la festeja.
A ta mare l'han vista
en el Barranc de l'Assut,
en les cames obertes
i mostrant la palput.
El Tio Pep de Muro
portava cadiretes,
darrere també portava
més de cinquanta xiquetes.
Arrima't cap ací
que el llençol és estret,
que no em diga ta mare
que per mi has patit fred.
I el dimoni són les puces,
animal tan remenut,
que sí el tenen les fadrines
i jo sent fadrí no puc!
Jo sóc l'amo de la burra,
de la burra mane jo.
Quan li mane: burra, arre!
Quan li mane: burra, só!
La Versà
Alboi poble molt antic,
ple de cases derrocades,
pensant-me que era Madrid
i era un niu de cogullades.
En este poble d'Alboi,
diuen que no hi ha fadrines
i els diumenges de matí
ixen com a roses fines.
Dels pobles de La Costera
el més perdut és Rotglà,
abans per la filoxera
i ara per la pedregà.
L'alcalde d'Alboi no mana
i els diumenges no fan festa,
les campanes no fan so
i el retor no sap de lletra.
Romanç de Don Simó
Vaig a contar-vos una història
d'un rector que li deien Don Simó,
que era tan alt i tan gros
que per on passava el seu cos
a tots cridava l'atenció.
Però, entre manteu i sotana,
fera fosca o fera vent,
feia fugir a la gent,
pensant-se que era una tartana.
D'altre modo, Don Simó
sempre fou molt bon subjecte,
però tenia un defecte
de gran consideració:
rotava d'unes maneres
i es tirava uns pets tan grans
que no n'hi havia cristians
que al seu costat estigueren.
Per eixa mateixa raó
no tenia mai criades,
pues fugien assustades,
perquè els causava aprensió.
Però, molt ben recomanà
per una agència, la donzella
Manuela, una xicona canella,
un dia es va presentar.
Ja la varen avisar
dels defectes del rector,
però ella, de molt bon humor,
aixina va contestar:
- Si és això a soles,
això no és res,
s'ajuntem jo i Don Simó
i a vore qui pot més!
A la badia, només arribà,
fou molt ben rebuda,
li donaren la benvinguda
i acabaren de dinar.
Estiguent ella a soles,
arreglant el seu quartet,
quan en la sala sent un pet,
ella va i se n'aventa un altre.
Per eixa mateixa raó
quedà el rector estranyat,
pues no estava acostumat
a tindre contestació.
Des d'ahí en avant,
igual de nit que de dia,
en la casa pareixia
que estaven bombardejant.
Si Don Simó se'ls tirava
com si li eixiren dels ossos,
del mateix modo, o més grossos,
Manuela li retrucava.
Per fi, un dia, el rector es mosquejà,
de vore la competència
que, en qüestió de flatulència,
li feia la crià .
I a Manuela li va dir:
- Si has pensat en provocar-me
i posar-me a mi en apuros ,
ben guardats jo tinc 100 duros
i els trauré per a jugar-me'ls,
i si és que te'ls vols jugar
a qui es tira el pet més gros,
vés preparant el teu cos
que a mi no m'has de guanyar!
- Sí senyor, me'ls jugue!
Quan vosté vulga, voldré jo!
No es crega Don Simó
que a mi això em fa por!
Un ratet abans de sopar,
aprepararen en la cuina
un llibrell ple de farina
d'eixos grans de pastar.
Acabaren de sopar
i començà la prova.
El rector s'alçà la roba
i al llibrell es va assentar.
Tremendo fou l'esclafit,
gran polseguera armà,
tota la casa retronà
i el llibrell quedà buit.
I somrient, del llibrell
es va alçar,
pensant que aquell pet
ningú el podia igualar.
I a Manuela li va dir
tot ple de confiança:
- Si no has perdut l'esperança
ara a tu et toca esclafir.
I tornaren a arreglar
el llibrell de farina,
que omplia quasi tota la cuina,
i Manuela es va assentar.
Un minut hagué de treva,
i com si fóra una tromba,
com si caiguera una bomba,
aixina fou, mare meua!
S'armà la gran tremolina,
el llibrell va rebentar,
i els trossos varen tirar
el barandat de la cuina.
El rector s'havia quedat
com si estiguera mut,
pensant que havia perdut
tot allò que s'havia jugat.
I corrent encà se'n va anar
i va agarrar una llum,
i li va alçar la roba a grapats
i encara va vore dos forats
que tiraven fum.
- Qui ho havia de dir,
cara de quatre collons?
Com t'havia de guanyar
si tu tens per a disparar
una escopeta amb dos canons?